CONSIDERACIONS PRÈVIES AL NOSTRE PROJECTE EDUCATIU.

Els centres que no som de nova creació, que en som la gran majoria, ens hem trobat en algun moment o altre amb la paradoxa que hem de donar respostes en el dia a dia, ja que l’educació dels alumnes no s’atura, però, per contra, no sabem gaire del cert si les novetats que anem introduint mantenen una coherència dins el conjunt del projecte pedagògic. Per una banda, als centres ens falta, literalment, temps material per a la reflexió, però per altra banda, estem immersos en una allau de noves activitats i metodologies que necessiten d’aquesta reflexió prèvia, si no volem caure en el tot val o ens acabem deixant portar per la moda de torn per tal de trobar la recepta miraculosa que capti l’atenció de tot el nostre alumnat.

A continuació us proposem un petit exercici: observeu atentament la següent imatge, on apareix un núvol de paraules, relacionades totes elles, amb conceptes d’educació.

Com es pot observar totes les paraules que apareixen en la imatge ens resulten familiars, ja que formen part de l’argot professional del món educatiu. No obstant això, de moment, volem que us fixeu tan sols en la manera com la mateixa aplicació distribueix les paraules: totes estan barrejades però en destaca unes més que altres ja sigui per la mida, la tipografia, el color o bé per la posició dins el mateix núvol. A més, la mateixa aplicació et dóna la possibilitat de crear una nova distribució en cas que no t’acabi de convèncer la proposta inicial. Doncs bé, això és el que passa actualment en el món de l’educació. Existeix un veritable batibull de conceptes, barrejats tots ells, on la rellevància d’uns o altres vindrà determinada per la visió de la persona o de l’agent implicat (mestres, famílies, mitjans de comunicació, editorials, moviments de renovació, universitats, etc). I a més, com és lògic, dins de cada col·lectiu existeixen mirades ben diferents. Això ho podem comprovar, per exemple, cada any quan fem la jornada de portes obertes en les preguntes que ens formulen les famílies que estan preocupades, lògicament, per l’educació del seu fill/a. Uns posen l’accent en l’excel·lència i el rendiment escolar, d’altres s’interessen  per si fem ambients, si els nens i nenes s’asseuen en taules grupals, si posem deures, si fem anglès a P3, si fem projectes o seguim el llibre de text, si potenciem les activitats artístiques, si fem robòtica, si… De tot això en podem extreure que, abans de tot, ens cal posar una mica d’ordre a tots aquests conceptes si volem donar una resposta raonada i convincent. 

A continuació us proposem continuar l’exercici anterior i, per aquest motiu, us demanem que observeu una nova imatge. Aquesta vegada hi figuren les mateixes paraules anteriors però distribuïdes de forma diferent.

Segurament es pot pensar que, amb la introducció d’aquesta nova imatge, no hem avançat gaire, doncs si bé hi queden ordenats els conceptes, no aporta cap novetat destacable parlar de per què,  què,  com i amb què fem les activitats. Segurament no hi falta raó. Tanmateix, ara, ens agradaria posar l’atenció en el primer nivell, el de la coherència, precisament perquè és el desencadenant que un projecte pedagògic prioritzi uns aspectes o altres. Quan parlàvem de les peticions de les famílies en la jornada de portes obertes, darrere de cadascuna d’elles, hi ha una creença i uns valors d’allò que cada família considera important. Per aquest motiu hi ha tanta barreja de conceptes: perquè tots tenim interessos i valors diferents. Ara bé, creiem que, si volem que la nostra acció educativa tingui uns bons fonaments i, com a conseqüència, els nostres usuaris sàpiguen què poden esperar dels nostres serveis, caldrà aturar-nos una bona estona en aquesta fase i donar-li la importància que es mereix. Possiblement, hi haurà posicionaments que argumentaran que aquest apartat ja queda recollit en el Projecte Educatiu de Centre (PEC), però no és menys veritat que moltes vegades acaba sent un document impersonal, de manera que es fa difícil veure-hi canvis substantius entre diferents centres, i que a més, sovint queda arxivat fins a la propera actualització que ens exigeix l’administració. Creiem que ens cal una reflexió més profunda i constant del rumb que porta el nostre projecte de manera que el document del PEC esdevingui una veritable eina de millora.

Parlar de coherència implica entrar en el terreny de les idees, dels objectius i de la filosofia que mou i justifica qualsevol projecte educatiu. Com a servei públic, les escoles i instituts, tenim unes directrius institucionals que hauran d’estar presents en tota la nostra intervenció. Evidentment, es tracta d’un marc flexible, que va variant en funció de les necessitats de la societat, i de vegades també, per què no dir-ho, va canviant massa sovint en funció del color polític que governa. Malgrat això, hauríem de tenir molt present quina és la pertinença de l’escola, allò que li és propi i, per tant, quina funció compleix.

En aquests moments, l’escola, agradi més o menys, és un lloc on s’educa a través d’uns continguts curriculars, o el que és el mateix, s’educa a partir del coneixement. Això vol dir que no n’hi ha prou d’ensenyar una assignatura determinada, independentment de les persones que hi hagi al davant, com tampoc que l’escola és una ludoteca, on l’objectiu principal és només passar-s’ho bé. Acostumats com estem en el món de l’educació a la llei del pèndol, hauríem de veure què podem extreure de cada posicionament i fugir dels mantres populistes. Ni les classes magistrals són les úniques vies de transmissió de coneixement actuals (la justificació de per què cal transformar-ho tot) ni l’educació emocional és un aspecte del qual s’haurien d’encarregar els psicòlegs (màxima per evitar canviar i haver-se de formar). Potser serà hora de veure que, darrere una bona classe tradicional, hi ha també una sèrie de valors a tenir en compte i que, darrere d’un bon acompanyament de l’alumne, es desencadenen uns processos que activen l’aprenentatge a nivells inicialment impensables. En aquest sentit ens queda molt de camí per recórrer….

A partir del marc institucional, pertoca als diferents claustres plasmar les seves conviccions educatives, recolzades en un marc ampli de coneixements (context, adequació a la llei vigent, experiència acumulada, psicologia, pedagogia, neuroeducació, filosofia, conviccions personals, història del centre, etc.) i que ens acabi mostrant per quin model de ciutadà i de societat s’educarà. En aquest nivell, mentre estigui dins el marc dels drets humans i dels infants -fet que malauradament ara encara cal explicitar- hi ha un gran ventall de possibilitats. Per això convé acotar i prioritzar. Així, per exemple, no serà el mateix posicionar-se per un ambient relaxat on es prengui el temps per a cada cosa o considerar l’optimització del temps com a clau per assolir nivells d’excel·lència; no serà el mateix optar per una educació religiosa que laica; no serà el mateix pensar que cal transformar-ho tot o que la clau està a donar resposta personalitzada a cada alumne; no serà el mateix concebre el desenvolupament personal a través de les intel·ligències múltiples o només en els aspectes acadèmics; no serà el mateix creure en l’alumne com a element clau de l’aprenentatge o entendre que aquest forma part d’un sistema; no serà el mateix posar l’accent en un desenvolupament de la persona de forma individual o en un context social de cooperació; no serà el mateix pensar en termes d’equitat per tal que tothom acabi assolint l’èxit personal o que aquest vagi lligat només a l’esforç individual; i no menys important, serà clau veure en cada projecte educatiu quins valors hi són absents, ja que també serà un indicador d’allò que no es treballa, no es prioritza i, per tant, no es valora.

Resulta evident que, en molts d’aquests supòsits expressats, existeixen múltiples matisos, i que, a la pràctica, segurament es pugui optar per posicions més o menys eclèctiques, o fins i tot, en altres opcions, ja que les possibilitats i corrents educatius depassen els exemples aquí descrits. Sigui d’una manera o altra el que es pretén és continuar posant el focus d’atenció en la importància d’escollir, perquè un cop definits els objectius a assolir obtindrem tota una sèrie de pautes que ens guiaran en tot el procés, però també ens posaran de relleu les incongruències del projecte, o dit d’una altra manera, només un cop s’estableixin els objectius existiran activitats i metodologies més apropiades que altres.

Com a conclusió d’aquesta entrada, volem destacar precisament els beneficis de tenir una filosofia clara com a centre. La primera conseqüència és que les famílies podran optar -o no- pel nostre projecte pedagògic. I en tot cas, si no tenen la possibilitat d’escollir per diversos motius, sí que tindran l’opció de complementar o reforçar aquells valors que considerin que a l’escola no es treballen prou o bé introduir-ne de nous. Un dels altres aspectes positius de tenir clara una filosofia és que es manté una línia de centre al llarg de tota l’escolarització, i per tant, l’impacte que es genera als alumnes és molt més eficient, perquè tots els valors que es treballen s’aprenen per simple contagi del grup a través de la pròpia experiència viscuda. I, per últim, cal assenyalar que tot aquest treball reflexiu facilitarà l’aparició de noves activitats que vagin alineades amb els objectius establerts, bé sigui des d’enfocaments més globalitzats, amb implicació de diferents àrees i docents, o bé, fins a millores concretes dins la mateixa aula. I creiem que aquesta serà precisament la base per continuar reflexionant i no parar de fer créixer el projecte educatiu.